M'’he capbussat pel meu món interior que respon amb cert neguit a tot allò que veu en l’'exterior.

Aquest cop necessito deixar-me anar amb pesantor.

Em rebenta les entranyes tant d’absurd.

Em produeix acidesa veure com es repeteixen les mateixes històries sense haver après la lliçó.

M’'enutja assistir cada dia a l'’espectacle de la bogeria individual i col·•lectiva.

M’'enrogeix veure com de les emocions i els sentiments s'e’n fa un show.

M'’irrita adonar-me que ni estem fent moments millors, ni és veritat que hi hagi una possibilitat real de millorar-los. O si?

Quin ensurt adonar-me de l'’enuig, fins i tot de la ràbia que em produeix tenir una visió tan decadent de com estem fent funcionar les coses.

No entenc com ningú ens treu una targeta vermella.

Ens mereixem que de nou ens facin fora del paradís, en el supòsit que no estigui
equivocat i en realitat això sigui un infern.

Sóc un personatge desbordat, en una situació desbordada.

Per això cada dia lluitem per no naufragar.

I aquesta sensació ens cansa.

Ens allunya del propòsit de ser feliços.

S'ajornen les coses importants i s'atenen frenèticament les estupideses del dia a dia.

Tot això passa per no haver situat els límits en el seu lloc



la#11