Normalmente percibo el baloncesto en catalán, como me lo han enseñado y como lo he aprendido, pero hoy, haciendo una pequeña escepción, lo contaré en castellano ya que quiero que todo el mundo sea partícipe de las sensaciones que nos abordaron el pasado sábado 28 de mayo a las 10 i 17 minutos de la mañana en una pista de la escuela Vedruna-Gràcia donde entreno un Mini masculino del 2001.

Durante la semana previa al que califiqué como el partido más importante hasta ahora de la temporada, los jugadores recibieron una alta carga competitiva en sus sesiones de entrenamiento. Este pasado sábado llegaba el único equipo en esta Fase Regular que nos ha podido ganar y jugar con solvéncia y sinceramente, les teníamos ganas, ya que nos separaba una derrota para poder seguir al frente de la clasificación y nos queríamos quitar esa pequeña espina que se nos clavó en el partido de ida, en su casa, donde perdimos de 26 puntos.

Perdimos 60-75 (10-8/10-10/9-2/11-12/6-15/13-13/0-4/1-11).
Si observáis los parciales, jugamos una gran primera parte pero ya en la segunda, sobretodo en los dos últimos cuartos, pinchamos en algunos aspectos que debemos mejorar y que ya analizaremos durante las siguientes sesiones...

Dejando las cuestiones más analíticas, decir y comentar que el sábado, después del partido, mucha gente que me aprecia y sabe como lo vivo, pensará que fue un día oscuro y triste despúes de la derrota. Nada más allá que la realidad:

El partido fue una maravilla y para nada fue un día triste. Jugar contra el líder siempre significa un privilegio y uno de los días más felices de la temporada. Estoy orgullosísimo de entrenar y disfrutar de este Mini'01, pese a que últimamente hemos tenido algunos problemas extra-deportivos.
Durante el partido, después de ir ganando y haciendo un baloncesto bastante decente es normal que en los últimos dos cuartos, con toda la presión del mundo y despúes de haber ganando partidos importantes en esta segunda vuelta, es casi habitual que los niños se puedan relajar. Cuando consigues cosas mayores caes en la relajación pero el sábado fuimos capaces de plantar cara en 6 cuartos y no rendirnos. Lo teníamos ganado, pero faltaban 12 minutos por jugar donde nos faltó frescura.

Es normal que los niños y el entorno estén tristes, unos 'saben' lo que ven y los otros son niños que estan empezando a entender este juego. Al terminar el partido, el rival, lo celebró muy efusivamente con gritos de "campeones, campeones". Estuvimos bien, pensad que el rival montó esa fiesta porque la organizamos nosotros y se lo pusimos difícil, por eso estaban tan y tan contestos.

Es díficl a veces manejar el juego, pero nosotros, los entrenadores tomamos decisiones y a veces nos equivocamos, igual que padres, árbitros y niños. Pero para eso estamos, para jugar grandes partidos y seguir aprendiendo día a día y reinventarnos en todo momento. Cuando nos quitamos la tensión, somos capaces de todo, así que seguiremos trabajando con la ilusión del primer año para poder competir en los 4 partidos que nos quedan juntos.

Seguiremos trabajando ya que no hay nada imposible, porque los sueños de ayer son las esperanzas de hoy y pueden convertirse en realidad mañana...


la#11

-Quisiera invitarte a salir o algo así.
-Estás casada.
-Aún no. No estoy casada.
- Te lo diré de buenas a primeras: cuesta mucho conservarme.No andaré de puntillas alrededor de tu matrimonio o lo que sea que tengas. Si quieres estar conmigo, estás conmigo.
-Está bien.
-Demasiadas chicas creen que soy un concepto, o que las completo, o que las tranquilizaré. Pero sólo soy un chico con problemas buscando paz espiritual.
No me cargues la tuya.
-Recuerdo muy bien ese discurso.
-Te tenía identificado, ¿no?
-Tenías a todo el mundo identificado.
-Probablemente.
-Aun después de eso, seguía pensando que salvarías mi vida.
-Lo sé.
-Sería distinto, si sólo pudiéramos intentarlo una vez más.
-Recuérdame. Haz todo lo posible. Tal vez podamos.


la#11

repartiràs felicitat amb una rosa?

Això em comenten en un dia com avui,
la Diada de Sant Jordi a Catalunya... ah, i també el dia de Castilla y León i de Aragón.

Quin dia avui, tothom motivat, amb energia, amb moltes ganes de passejar per les Rambles, Plaça Catalunya i Passeig de Gràcia per veure el sé enèrgic del dia del llibre i la rosa. Signatures dels autors i autores dels llibres als diferents estáns i casetes. Cues interminables per veure a Punset, Mejide, Lena Valenti, Mendoza, Llach, Espinosa... Una firma es casi com la culminació motivacional del dia, com un trofeu. Com a premi, totes les roses que ells regalen a elles i que aquestes ensenyen totes il·lusionades, com quan Alexis va marcar l'empat al Camp Nou contra el Madrid al passat derby, o com quan Rosberg després de més de 121 curses va guanyar per primer cop, igual. Un premi, òbviament material, però amb una càrrega sentimental que genera sensacions brutals per a qui les rebi i experimenti. A vegades, la noció qualitativa es perd en detriment a la variable quantitativa. La noia més popular de l'institut és la que més roses rep; així doncs, és la noia per la qual més nois perden el cul? o simplement l'estan compran d'alguna forma per obtenir algun tipus de beneplaença per part de la "popu"? No sé, això no magrada gens. A la meva época, alguna popular desesperada i competidora (quantitativament parlant) esperava que un servidor li regalés una rosa que mai li va arribar. Simplement volia sumar, que no es dolent, però no d'aquesta forma.
No he estat mai de regalar roses a mansalva, abans, amb la pesseta, el cost de la rosa era més asequible, ara, amb això de l'Euro, la cosa pinta malament, més sabent que avui el PIB espanyol a tingut una fallida i es situa al 0,4%. Espanya està en recessió, però moltes noies tindran roses: "una cosa no quita la otra".

Avui dilluns, 23 d'Abril de 2012, és un dia climatològicament dispers. Fa fred i calor, el cel està ennuvolat però va apareixent el sol, i es que tinc una "amiga" (les cometes són el matís...) que sempre em deia/diu que no recorda un Sant Jordi plujós i amb mal temps. Això del temps, qüestions del cel, també és relatiu. Estic convençut que la noia lletja, amb pèl i marginada, si algú li regala una rosa, serà hipermegasuper feliç i veurà un sol radiant allí on estigui, allí on la rebi.

Avui dilluns 23 m'es inevitable recordar 10 anys enrere. Aquell portal al carrer Romans, l'espera de 40 minuts, aquell cor enorme, aquella rosa, aquell petó. Deunidó si ha plogut (menys al dia de Sant Jordi). Tan és així que ella em va ensenyar a viure el Sant Jordi i que avui dia puc valorar com a pogut evolucionar aquest dia, tan en mi com a les possibles receptores. Dic recepetores, perqué Sant Jordi es un dia d'enviar senyals per a que algú les pugui rebre i sigui una mica més feliç. Despertar aquella percepció aliena en aquella altre persona és un dels possibles objectius de la Diada. És com el mercat de valors econòmics. Un generen inversió, mouen el capital per a que la demanda (pràcticament imposada pels cànons de la societat) pugui percebre aquell producte o benefici (la sensació) generada per l'oferent. El que deia, tot molt quantitatiu...

Potser algú que em llegeixi pot pensar que Sant Jordi no magrada. Res més enllà d'aquesta afirmació errònia. Sant Jordi, en el fons, és un 23 més dels 12 que té un any. Cap novetat al respecte. Superficialment potser si que les coses canvien, potser ho experimento més tard, quan surti a passejar de forma unilateral per veure com s'estan generan beneficis que retroalimentin el nostre patrimoni, però aquesta festivitat, diuen, que es millor compartir-la amb aquella persona que estimes o que li tens un sentiment especialment concret. Bé, jo li regalaré una rosa a la meva fundadora, a ma mare. No sé amb quin sentit, suposo que a ella li farà gràcia i les lleis marquen que toca, però a mi no m'acaba de servir. Magrada obsequiar amb detalls qualitatius quan s'escau. La imposició de la Diada me la bufa bastant, però entenc que a la majoria de catalans i catalanes no. Suposo que per fer-ho més autèntic, avui per sopar morcilla, picadillo y queso tiernos de Santa María del Mercadillo, Burgos, Castilla y León, que también es su día!

Per cert, a totes aquelles noies que esperen roses o aquells nois que esperin llibres, no sigueu conformistes, genereu alegries no materials i practiqueu tot l'amor que us teniu i que voleu expressar amb qui el vol rebre (semblo un predicador...patètic)

Aquesta és la meva petita aportació a la prosa de Sant Jordi.

I sí, espero repartir-la...



la#11

Minus_

De cop, un bon dia, tot li va venir, paradógicament, massa gran. Estava en un lloc petit, on les coses no es feien com ell volia, tot anava massa poc a poc i alhora massa ràpid. Una altra paradoxa on molt cops, conviure, resulta un nus difícil de desfer, fàcil d'embolicar més. Tot, o casi tot, està corromput. Les opinions no són lliures i critiquem, casi sempre, sense saber del que parlem, simplement pel fet d'intentar trepitjar a l'altre i treure-li suc, exprimir-lo. Sempre s'ha d'intentar que parlin d'un mateix, ja sigui per bé o per mal; és un dels lemes de l'amic Grouxo.

Quan t'impliques massa en les coses acabes perjudicat.  "No dejes que te afecte tanto" deia l'amic. Molts cops, el transcurs dels fets, afecten perquè tu ho vols. Sí, estem d'acord, però d'altres t'afecta de retruc, senzillament et toca... et toca quan molts cops no ha de tocar, ni pronunciar-se, ni opinar, ni puntuar, ni tan sols mirar ni especular. Tots sabem que s'ha de brillar a la vida, i que l'electricitat d'alguns moments, ja sigui per bé o per no tan bé, s'ha de subministrar en petites dosis, ja que els curtcircuits, tenen diferent polaritat, positiva i negativa segons convingui.

 Quan més saltis més adalt arribaràs, més lluiràs, més t'hauràs esforçat, més hauràs guanyat, més faràs que els altres deixin de guanyar si no ho mereixen moralment, que es quedin curs, llueixin menys... Tot és un bucle, amb pols i unitats heterogènies, difícils de compaginar.

 Et prohibeixen que sentis el que dius i que diguis el que sents. On hem anat a parar? Estem bojos? T'has de defensar atacant, no es incompatible. Tot no es rodó, té triangles, amb les seves àrees i costats. Costat fort i feble. Ara mateix el nus es complica i el treballador es sent alineat. El sabó és molt car i els gossos bordem molt i mosseguem poc. Ningú està entenen res, ningú es pronunciarà com ho feien abans, no val la pena. Diuen que abandonar pot ser una victòria a temps, tot hi que es de covards. Pots abandonar sense haver lluitat (com diuen els cànons), pots abandonar havent-hi lluitat i pots abandonar ferint al rival o al company. És una forma vil, però és una forma, vàlida en alguns casos.

Estic cansat, tinc son i l'esquena, està tullida, segurament per atacs d'alguns dels covards. M'estic expulsant la terra del sòl per col·locar-hi la meva tomba. Ja la tinc. Moriré amb alegria, però no sé si aquesta tarda o d'aquí 5 anys, però jo no aguanto gaire més. O em callo la boca i marxo, o segueixo sent un gos ensabonat.

la#11

Te encuentras con tantas idiotas fuera y quieres que ella te saque de ese lugar. A veces sientes cosas. Tiemblas recordando. Le escribes un poema que acabas rompiendo. Vas al cine y lo único que tienes al lado es una bolsa de palomitas. A veces sueñas despierto. Sonríes por ella y no lo nota. Te callas por ella y no lo sabe. A veces te despiertas, con la almohada y con la mirada empapada. Eso a veces pasa. A veces, sólo a veces...


la#11

11.4.2002

Avui és 11 de d'Abril, un dia normal per tothom i en el fons, un dia més per mi.

M'he llevat a les 6 i pocs minuts. M'he duxat i esmorzat. Seguidament he tret els apunts de Formats Digitals per posar-me davant de l'estufa a "estudiar" tot el que hauria d'haver repassat durant els dies de Setmana Santa. No vaig poder per temes basquetbolístics, així que tocava fer un petit sobreesforç, matinant i dedicant uns segons a la lectura de la matèria. Res més enllà, l'atenció dispersa fa que no em pugui concentrar al 100% en la lectura del temari i que m'esbargeixi amb distraccions alienes. Això de les 8:27 surto de casa amb el meu germà i em dirigeixo a l'estació de metro de Joanic. Acompanyo al meu germà fins Verdaguer i faig el transbordament per anar cap a la línea blava fins Sants Estació. Arribo uns minuts abans de les 9 a la universitat, al carrer Melcior de Palau. Pujo per les escales, l'ascensor està ocupat. Allí tenim alguna transparència i uns caminars estranys. Obren la porta de l'aula 210 per poder entrar i agafar lloc, previ a l'examen de Formats Digitals que teníem a les 10 del matí. Faig l'examen (òbviament, trampejo tot el que em deixen). Abandono l'aula acompanyat, satisfet del que he pogut respondre tenint en compte el poc temps de preparació acadèmica. Veurem quina nota n'extrec.  Baixem les escales i anem al bar. Amb el sol que fa, ens quedem dins, prenen una coca-cola i unes braves envoltat d'una companyia jove, altiva, inclús pesada, però bé, no puc demanar més. Hi ha comentaris que no entenc i altres que em crispen, però segueixo tenint la cara pòquer de sempre que em permet jugar sempre al límit del comentari, inclús, homòfog. Abandonem el bar Estudiantil i ens dirigim uns quants al metro. Retorn a casa a les 14:18. Pràcticament sense respirar, em canvio de calçat i em dirigeixo a Plaça Molina. Allí, a les 15, començo la novena (divuitena) pràctica de conduir. Sec al seient del Renault Clio blau i tinc la sensació de que tot el que he après en les pràctiques anteriors se m'ha oblidat. Buf, que malament. Segueixo avançant i avui anem per una nova ruta. Travesso Barcelona per anar a Poble Sec, pels carrers estrets d'aquell barri pròxim a Montjuïc, on més tard ascendim. Allí el cotxe se'm cala molts cops. Les pujades són matadores i no li trobo el punt a l'embrague. Finalment, vaig clavant el punt exacte. El professor de l'autoescola es deixa anar en les seves explicacions fora de l'àmbit de la docència de cotxe. M'explica la seva Setmana Santa, la seva família política, alguns costums de Santander, els negocis de les franquícies de l'autoescola arreu de l'Estat, etc. S'acaba la pràctica a les 16:31. Arribo a casa a les 17:02. Dino de mala manera i en breu, sortir de casa per agafar altre cop la línea blava, aquest cop direcció Collblanc, direcció Laietà. Allí arribo, com sempre, passats pocs minuts de les 19. Els cadets escalfen i comencem l'entrenament amb una fletxa de tir a 50 punts seguit d'un escalfament de Kill-Drills. Més tard, m'aborda, m'irrompeix, em menja el terreny el coordinador, que ja que no venia el primer entrenador (jo sóc el segon) tenia ordres de que quan jo marxes a entrenar amb el Sènior 'C' de Vedruna ell portaria l'entrenament a partir de les 20.20 aprox. A les 19:55 ell es fa amb la sessió d'entrenament. Em cabrejo i a les 20:23 marxo del Laietà, on a les 20:32 estic de nou a Collblanc per tornar a Gràcia, cap a Fontana. Arribo a Vedruna prop de les 21 on hi ha una reunió dels jugadors del Sènior per si s'ha d'aplaçar/ajornar el partit del dissabte 21 al Perill a les 19:00 de la tarda contra el líder, el Caldes. El tema està en que el Barça-Madrid de lliga es juga aquell mateix dia a les 20:00 i s'ha demanat canviar de dia i hora el nostre partit de bàsquet. Jo estic en total desacord, però la democràcia de l'equip prevaleix sobre les decisions unilaterals. Així doncs, tocarà pagar per poder canviar els paràmetres inicials preestablerts en els que s'havia de disputar el partit del Sènior 'C'. Comencem l'entreno. Jo estava excessivament cansat i previsiblement no m'ha entrat res del que llançava a cistella. Estava físicament molt malament. A les 22:00 s'acaba l'entrenament, on a pocs minuts abans d'abandonar Vedruna, es queda amb l'objectiu de contactar amb tots els membres de l'equip per poder sol·licitar una postura conjunta vers el partit del Caldes. A les 22:37 arribo a casa. Sopo ràpid mentres vec la derrota de l'Atlètico de Madrid davant el Real Madrid per 1-4 amb hattrick de Cristiano Ronaldo, dos dels tres gols molt espectaculars. Acabo i vaig a l'habitació on decideixo començar a escriure el dia d'avui.

Realment ha estat un dia més, però això de mitja tarda he recordat que era dia 11, del més d'abril i que la terminació de l'any era en 2...

Així doncs, crec recordar que avui hagués estat un dia molt especial pels meus sentiments. Ja ho va ser fa avui 10 anys i encara de tant en tant penso en que haguéssim estat molt feliços junts. Però bé, la reaccions que em reporten recordar les sensacions d'aquell dia no tenen preu. Un any més. ...y  tú lo sabes.

la#11

Las noches de Semana Santa 2007

                             

Esta es una advertencia a las Autoridades Sanitarias: salir por la noche a partir de los 22 años puede matar. Pero no me malinterpreten, no hablo de la atmósferas cargadas de humo de porro, ni de cubatas infectos cuyo alcohol destilan unos chinos en la trastienda de la discoteca de una calle del sector de Marina, ni tan solo de enfermedades venéreas.

Ojalá hubiera riesgo de pillar unas simples ladillas, pero para eso habría que conseguir algo que resulta imposible: encontrar pareja de noche. No nos engañemos, si a los 22 todavía deambulamos por garitos de mala muerte a partir de las cinco de la madrugada es para encontrar pareja, eventual o permanente. El problema es que nuestras ciudades de madrugada son un imperio de los borrachos. A esas horas, quien aún anda por la vía pública ya no está saliendo de un restaurante o de los teatros, que evidentemente ya han cerrado quizá porque el espectáculo se representa gratis en la calle.

Yo mismo, hice un reportaje de investigación durante esta Semana Santa’07. Les resumiré lo que anoté en mi “terminador”: adolescentes ebrias/os, divorciados medicados por ahí tirados, taxistas piratas, camareras tremendas y operadas, vagos que vagan y divagan, porteros desgraciados y analfabetos y algún guiri becado que vino convencido que los mediterráneos somos alegres. Creedme: las salidas nocturnas se terminarán cuando nuestros amiguetes se empiecen a emparejar. Al principio te resistes y crees que podrás seguir saliendo sin ellos y entonces tienes que empezar a buscar nuevos amiguetes, pero amiguetes que solo valen para salir de noche, es decir borrachazos, macarras y gente de mal vivir como diría mi señor padre.

El convencimiento de que la noche ya no es para nuestro grupo llegó de repente, a traición. Un día estás en medio de la pista de la discoteca y miras a tu alrededor y te das cuenta de que eres una de las personas más mayores de la discoteca y te sientes como Michael Jackson en un orfanato… a parte de ser uno de los mayores cabe remarcar tu estado etílico y de soledad (falta de compañía femenina, en nuestro caso). Las mujeres mayores de 26 no es que sean invisibles porque nadie las mira, como suelen quejarse: son invisibles porque no salen. Y las mujeres menores de 26 años tiene demasiados quebraderos de cabeza para terminar con alguno de nosotros, ¡venga hombre! Así que, ya que estas vivencias no me sirven para convencerme de que debo quedarme en casa muchos sábados por la noche viendo a Santi Acosta en Dolce Vita, al menos que sirva de advertencia a la población desprevenida.

En fin, señores, yo les dejo que tengo que arreglarme. Esta noche salgo, mojo fijo.



la#11